
Dels seus colors, la vida va donar-li
els grisos més vulgars: formigó armat,
llàgrimes, malaltia, fracàs, pluges,
la duresa dels dies d’ungles brutes.
Però dels anys de guerra van quedar-li
l’esclat vermell i negre de les nits,
la sirena d’alarma entre la boira.
Passadissos i andanes plens
de cossos amb flassades.
Mai no van ser nits grises. Es trobaven
durant els bombardejos, i els seus cossos
eren armes civils contra la por.
Ella i els reflectors al cel de nit.
No sap si va morir en un bombardeig.
O bé si aquests records ara ja són,
igual que per a ell, l’últim refugi.
Baixar al metro, del llibre Estació de França de Joan Margarit
De sus colores, la vida le dió
los grises más vulgares: hormigón armado,
lágrimas, enfermedad, fracaso, lluvias,
la dureza de los días de uñas sucias.
Pero de los años de guerra le quedaron
el resplandor rojo y negro de la noches,
la sirena de alarma entre la niebla.
Pasillos y andenes llenos
de cuerpos con mantas.
Nunca fueron noches grises. Se encontraban
durante los bombardeos, y sus cuerpos
eran armas civiles contra el miedo.
Ella y los reflectores en el cielo nocturno.
No sabe si murió en un bombardeo.
O bien si esos recuerdos ahora son,
igual que para él, el último refugio.
~ ~
Pare, pare estimat,
Aquests dies, aquestes últimes setmanes, tan plenes de sacsejades, de records i de sentiments, d’anades i tornades, em tenen el cor i l’ànima bombardejats. Com aquella Barcelona del teu pare, bombardejada, baixant al metro, a l’últim refugi, com en aquest poema que sempre m’ho recorda.
Els canvis que sí i que no, els pensaments sobre el meu futur incert, la teva calculada distància que no és fredor sinó cura, el teu cor boig, la teva vehemència, la música que no deixo d’escoltar, em posen en guàrdia. Un estat d’alerta per a no deixar de somriure, per creure que demà sortirà el sol, que l’estiu arribarà i ens portarà a l’oest, com sempre. Aniràs a descansar, a empaitar gallecs i calamars, a desconnectar al ritme de la marea que puja o baixa, com les meves pors.
Sona Benny Goodman als altaveus. És el meu preoperatori. Exorcitzant els nostres dimonis, escoltant aquesta música que és tan meva com teva, perquè tu em vas ensenyar a entendre-la i estimar-la. Jo també haig de preparar-me, perquè això no ens havia passat mai abans, perquè tu i jo som afortunats, més del que ens pensem. El teu cor i la teva vehemència passaràn pel quiròfan, és a tu a qui li faran els bypass, però seré jo, la teva nena ingènua que s’ha fet gran, pare, qui t’estigui esperant a la porta de la UVI, per acaronar-te amb un somriure.
Així que fes-me cas per una vegada i porta’t bé, torna aviat que l’estiu està arribant i ens resten moltes coses per fer junts.
T’estimo infinitament, pare, no ho oblidis mai. I, avui, a més, sé que et necessito encara…
*
Padre, padre querido,
Estos días, estas últimas semanas, tan llenas de sacudidas, de recuerdos y de sentimientos, de idas y venidas, me tienen el corazón y el alma bombardeados. Como aquella Barcelona de tu padre, bombardeada, bajando al metro, al último refugio, como en ese poema que siempre me lo recuerda.
Los cambios que sí y no, los pensamientos sobre mi incierto futuro, tu calculada distancia que no es frialdad sino cuidado, tu corazón loco, tu vehemencia, la música que no dejo de oír, me tienen en guardia. Un estado de alerta para no dejar de sonreír, para creer que mañana saldrá el sol, que el verano llegará y nos llevará al oeste, como siempre. Irás a descansar, a molestar a los gallegos y a los calamares, a desconectar al ritmo de la marea que sube o baja, como mis miedos.
Suena Benny Goodman en los altavoces. Es mi preoperatorio. Exorcizando nuestros demonios, escuchando esta música que es tan mía como tuya, porque tú me enseñaste a entenderla y quererla. Yo también debo prepararme, porque esto no nos había pasado nunca, porque tú y yo somos afortunados, más de lo que creemos. Tu corazón y tu vehemencia pasarán por el quirófano, es a ti a quién le harán los bypass, pero seré yo, tu niña ingenua que ha crecido, padre, la que te estará esperando en la puerta de la UVI, para mimarte con mi sonrisa.
Así que hazme caso por una vez y pórtate bien, vuelve pronto que el verano está llegando y tenemos muchas cosas por hacer juntos.
Te quiero infinitamente, padre, no lo olvides nunca. Y, hoy, además, sé que aún te necesito…